PLADEFACC

Les persones amb discapacitat i/o mobilitat reduïda, vivim amb especial preocupació les dificultats que tenim per accedir als transports públics en igualtat de condicions que la resta de la ciutadania.

La igualtat davant la llei és un principi bàsic general de la protecció dels drets humans. Així mateix, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics garanteixen específicament el dret a la igualtat davant la llei.

Per la seva banda, la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprofundeix en el contingut d’aquest dret civil en el seu article 12.

Concretament, les persones amb discapacitat tenim serioses dificultats per moure’ns de manera autònoma en llocs com els trens de Rodalies, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, en bona part de la xarxa del Metro o els autobusos metropolitans o interurbans. Fins i tot, cal repensar el servei de taxi adaptat en la seva dimensió urbana/metropolitana/interurbana.

La planificació integral del transport públic, més enllà de l’autoritat competent, ha de respondre a una clara vocació de servei a la comunitat. I, això és el que demanem als poders públics, capacitat d’entesa interadministrativa per treballar de manera coordinada per facilitar el millor servei possible, amb la millor relació de qualitat preu.

El diàleg amb els col lectius amb necessitats especials, escoltar als usuaris en general ens situa en un nou paradigma que ens ha de permetre a mig i llarg termini desenvolupar un canvi cultural basat en l’acceptació de la diferència i posant en valor les necessitats de la persona al llarg de tot el seu cicle vital.

L’accessibilitat al transport públic s’ha de considerar amb caràcter universal perquè el que és una necessitat per a uns és una millora per a tothom. La LIONDAU, defineix el concepte d’accessibilitat universal com: “Accessibilitat Universal és la condició que han de complir els entorns, processos, bens, productes i serveis,, així com els objectes o instruments, eines i dispositius, per ser comprensibles, utilitzables i practicables per a totes les persones en condicions de seguretat i comoditat i, de la forma més autònoma i natural possible. Pressuposa l’estratègia de ‘disseny per a tothom’ i s’entén sense perjudici dels ajustos raonables que s’hagin d’adoptar”.

Cal tenir present, que quan parlem de mobilitat i de problemes d’interacció amb l’entorn ens referim a un percentatge molt elevat de persones si sumem les que tenen una discapacitat reconeguda, les persones més grans de 65 anys, la població infantil menor de 14 anys, les dones embarassades, les persones amb alguna lesió temporal i les que tenen al seu càrrec a un nadó.

Es tracta d’enfocar els serveis amb una altra mirada, amb nous plantejaments oberts a facilitar la integració i convivència de totes les persones. Plantejament aquest, que ha d’estar integrat en la base mateixa de disciplines tan diverses com el disseny, l’arquitectura, l’urbanisme, les polítiques socials, la tecnologia, l’educació o el transport públic.